Introducció
Manga (漫画) significa, dins de Japó, qualsevol tipus d’historieta. Fora d’ell, és exclusiva per referir-se als còmics japonesos. La seva traducció literal seria “dibuixos capritxosos” o “gargots”. És un terme encunyat per l’artista d’ukiyo-e Hokusai Katsushika, combinant dos kanjis, el corresponent a “informal” 漫, pronunciat man i el corresponent a “dibuix”, 画, pronunciat ga. Actualment, és la modalitat d’historietes amb més influencia al món i representa el 40% de l’activitat editorial del japó. Abarca tots els gèneres des d’historiètes curtes fins a adaptacions a personatges de carn i ossos, passant per còmics llargs, edicions de luxe, sèries i pel•lícules d’animació.
Història:
El manga beu directament d’una de les grans tradicions de l’art oriental, com és l’ukiyo-e, i una de les grans tradicions de la vinyeta occidental, com són les tires còmiques satíriques de la premsa escrita.
Ukiyo-e, pintures del món flotant.
L’ukiyo-e (浮世絵): La seva traducció aproximada significaria “pintures del món flotant”. Data d’entre els segles XVII i XX, i sol tractar paisatges i els escenaris típics feudals de Edo (actual Tokio) Osaka i Kioto, els temes més recurrents serien teatres, guerrers o actors o actrius famosos, i escenes de les anomenades “habitacions de plaer”. El nom seria una contraposició irònica al “Món dolorós”, la manera en què s’anomenava en el budisme al pla terrenal de mort i renaixement.
L’ukiyo-e és un tipus d’estampa, és a dir, no és pintura original sino art gràfica d’estampació, on participa una matriu i una premsa. En aquest cas, estaríem parlant de xil•lografies, o tècnica d’estampació utilitzant una matriu de fusta. Era una tècnica que per la seva naturalesa podia ser produïda de forma masiva. La majoria de clients d’aquest art eren persones amb un poder adquisitiu que no els permetia comprar obra original. La seva temàtica per tant, es va orientar a aquest tipus de públic que buscava escenes de la vida a la ciutat, els barris de plaer, els baixos estrats socials, i la naturalesa. Quan es va fer més famós, les autoritats van prohibir la reproducció d’imatges relacionades amb la política, els personatges “infames” i escenes de sexe explícit (un tipus d’ukiyo-e conegut com a shunga), tot i que aquest últim pràcticament va ser perseguit de forma metafòrica, ja que l’Estat era molt flexible en quant al tràfic de pornografia gràfica.
Les arrels de l’ukiyo-e daten del finals del segle XVI, quan es va iniciar el desenvolupament de la classe alta de comerciants i artistes, i es va escampar l’afició a escriure històries o novel•les amb imatges estampades. S’anomenaven ehon (絵本), entre ells destaquen els contes d’Ise o “Ise Monogatari”, de Honami Koetsu. Amb el temps, l’ukiyo-e va passar de ser un complement de les històries a ser una estampa valorada per ella mateixa, sense text, com les postals de kakemono-e, o els cartells del teatre kabuki. Com la majoria de trets culturals japonesos, la inspiració inicial que va portar a la creació d’aquestes estampes prové de treballs artístics i contes xinesos. Un apartat curiós és que fins i tot es van arribar a editar ukiyo-e amb text amb finalitats informatives per als estrangers, formant així unes guies turístiques bastant exòtiques.
En aquesta època, pels volts de 1670, un artista bastant reconegut, Hishikawa Moronobu, va desenvolupar la tècnica d’ukiyo-e policromàtic, anomenat nishiki-e, ja que fins aquell moment la tècnica es servia d’un sol color.
A mitjans del segle XVIII, hi va haver una petita revolució dins el món de l’Ukiyo-e, ja que grans artistes com Hokusai, Utamaro, Hiroshige i Sharaku van estudiar els treballs artístics occidentals (cal recordar que en aquesta època va començar a entrar a poc a poc l’influència occidental a Japó, a través del port de Nagasaki) i van transformar l’ukiyo-e, afegint noves tècniques com la perspectiva en retrocés i algunes més. Sobre mitjans del segle XIX, concretament, al 1842, les reformes de l’era Tenpō, les imatges d’actors, geishes i cortesanes van ser prohibides, però en un futur tornarien a ser admeses dins el repertori artístic japonès. Els canvis culturals provocats per l’arribada dels vaixells negres, els vaixells de guerra i mercants occidentals de meitats del segle XIX (era Kaei, 1848-1854) van ser reflectits també dins els ukiyo-e de l’època.
Amb la restauració Meiji de 1868, Japó es va obrir completament a les importacions occidentals, incloent tècniques fotogràfiques i tècniques i materials d’impressió nous. Es van deixar d’utilitzar tintes orgàniques provinents de plantes i es van començar a utilitzar tintes químiques originàries d’Alemanya. Mentre que el bunmei-kaika (文明開化) o procés d’occidentalització de Japó, feia que l’ukiyo-e anés passant de moda i anés en retrocés dins el país, fora d’ell va servir d’inspiració al Cubisme i altres artistes com els impressionistes Monet, Degas, i postimpressionistes com Van Gogh, també van inspirar al modernisme de Klimt, al fauvisme de Matisse, i molts d’altres.
Al segle XX, durant els períodes Taishō i Shōwa, l’ukiyo-e va experimentar un renaixement, seguint dos vessants, el shin hanga i el sōsaku hanga, ambdós enfocats a distingir-se de l’objectiu tradicional de l’ukiyo-e, que era un punt de vista comercial i massiu.
Irònicament, el shin hanga, o nous impresos, va sorgir com a objecte d’exportació cap als Estats Units, lloc on aquest tipus d’estampació estava tenint una gran acceptació. Inspirats per l’impressionisme, els artistes del shin hanga van incorporar majors efectes de llum, van accentuar l’expressivitat dels personatges tant en les seves cares com en els gests, però van mantenir els temes tradicionals ja esmentats de l’ukiyo-e. El principal editor d’aquest moviment va ser Watanabe Shozaburo, a qui se li atribueix la creació del moviment, tot i que també van destacar Shinsui Ito i Kawase Hasui.
El sōsaku hanga, o també dit Impresos creatius, va prendre d’occident el concepte d’art en tant que producte de la creativitat del propi artista, és a dir, que mentre que tradicionalment en l’ukiyo-e, els processos, que es dividien en disseny, tallat, impressió i publicació, estaven separats i eren duts a terme per diferents persones, cada una especialitzada en aquell camp en concret, aquest nou moviment buscava la implicació de l’artista en cada un d’aquests processos. El moviment va quedar establert amb la creació de la Societat Creativa Japonesa de la Impressió el 1918, però no va tenir un èxit comercial gaire important, ja que els col•leccionistes occidentals, els principals clients d’aquell tipus d’art, buscaven i preferien les vessants japoneses més tradicionals del shin ganga. L’ukiyo-e es segueix produint avui dia i té un abast de divulgació i comercialització mundial.
Els diaris i les tires còmiques satíriques
Una breu introducció als diaris:
La primera evidència històrica de l’existència dels diaris es remunta al segle I abans de la nostra era, en les “Acta Diurna” que Juli Cèsar feia col•locar al fòrum romà. Durant la baixa Edat Mitjana, es van popularitzar unes fulles manuscrites amb notes comercials i econòmiques en les principals ciutats burgeses, que en el cas de Venècia, van evolucionar, i al segle XVI es venien aquestes fulles, perfeccionades i ja impreses (Johannes Guttenberg va crear la impremta pels volts de 1440), al preu d’una gaseta, la moneda corrent en la Venècia renaixentista. D’aquesta moneda prové precisament la costum d’anomenar “Gaseta” a moltes de les publicacions rotatives diàries de l’actualitat. Durant els segles XVIII i XIX els líders polítics van veure el poder que podia tenir la premsa en la societat, i van començar a proliferar diaris de cada una de les faccions i partits polítics en els seus respectius països. Al segle XIX hi va haver empresaris, com Joseph Pulitzer o William Randolph Hearst que van descobrir el potencial comercial dels diaris, i van llançar rotatius destinats a la venta massiva, establint les bases del periodisme actual, com són l’entrevista dialogada, el suplement dominical a color o les tires còmiques o de sàtira política, evolució dels gravats que ja circulaven feia algun segle de forma anònima, i que provenien dels dibuixos també anònims que es feien ja anteriorment per criticar els líders polítics, les seves decisions o la situació del país.
Al japó, el detonant de la premsa satírica va venir de la mà de Charles Wirgman i George Bigot, molt crítics amb la societat japonesa del seu temps, que basant-se en la revista britànica satírica “Punch” de 1841, va crear “The Japan Punch”, al 1862 i que duraria fins el 1867.
Els inicis del manga:
Aquests dos precedents, van generar, a finals del segle XIX el sorgiment d’una sèrie d’autors d’historietes que seguien els esquemes de les vinyetes occidentals, de forma lenta però segura. Alguns d’aquests artistes serien Kiyochika Kayashi, Takeo Nagamatsu, Ippei Okomoto, i d’altres, entre ells, Takuten Kitazawa, autor de Tagosaku to Mokube na Tokyo Kenbutsu 『田吾作と杢兵衛の東京見物』, considerat el primer manga de l’era moderna. Van ser els pioners que van extendre la seva obra a través de revistes com Tokyo Puck (1905) semblants a la Codorniz o La Tomasa d’Espanya, o la ja citada Punch Britànica. No obstant, i tot i que des de 1894, gràcies a les tires nordamericanes “The Yellow Kid” ja existia l’ús de les bafarades de text, aquesta tècnica encara no estava generalitzada, i el text estava sota de la vinyeta, o en tot cas, flotant enmig d’ella. Simultàniament, a partir de 1915 van començar els primers ensajos d’animació de dibuixos a Japó, que acabarien desembocant posteriorment en la creació de l’anime.
Els primers kodomo manga o manga infantil (1923).
Els anys vint van veure la proliferació de mangas dirigits al públic infantil com Les aventures de Shochan (1923) o els Tres Mosqueters amb botes al cap (1930)
Als anys trenta, s’acabaria d’instaurar del tot l’ús de bafarades de text, amb sèries com Speed Taro, Ogon Bat (un dels primers superherois) o les tires bèl•liques com Norakuro (1931-1941) feta per Suihou Tagawa, ja que el manga va rebre la influència bel•licista del govern durant la Segona Guerra Mundial, que el volia fer servir amb finalitats propagandístiques. Amb l’ocupació americana el 1945, al final de la guerra, aquest gènere de manga va ser prohibit.
Naixement del manga modern (1945):
La rendició incondicional de Japó després dels bombardejos atòmics a Hiroshima i Nagasaki la societat tenia la necessitat d’evadir tot el dolor que havia causat la guerra. L’entreteniment va sorgir com a indústria per respondre a aquesta necessitat, ajudant a superar una crua postguerra. No obstant, els recursos econòmics eren molt limitats, i la indústria de manga de revista que existia fins llavors va veure com li sortia competència. Una de les figures que van néixer en aquests moments va ser el Kamishibai, una mena de rondallaire que recorria els pobles oferint un espectacle a canvi de que se li compressin caramels. Aquesta figura no competia amb les revistes de manga que existien llavors, però sí ho van fer dos sistemes que van sorgir a la mateixa època: les biblioteques de pagament i els llibres vermells.
Les biblioteques de pagament produïen els seus propis manga en forma de revistes o entregues d’unes 150 pàgines, en formats barats, i van arribar a constituir una xarxa amb més de 30.000 centres de préstec.
Els llibres vermells, anomenats així pel color de les cobertes, constaven de dues-centes pàgines de paper de baixa qualitat, en blanc i negre, molt econòmics. Això repercutia en uns sous de misèria pels artistes que col•laboraven en aquestes publicacions, tot i que a canvi obtenien una gran llibertat creativa.
Continuarà…