III Japan Weekend Barcelona

24 noviembre, 2024 Reply

Aquesta setmana del 12 al 14 de Març es celebra a Barcelona la III JAPAN WEEKEND.

Aquí teniu un resum de la web:

¿Qué es Japan Weekend?

Es el festival de manga y videojuegos más completo de España, además de una gran LanParty. Esto se traduce en muchas plataformas y videojuegos, mucho manga, proyecciones, presentaciones de estrenos, anime, superhéroes, tecnología, tradición y cultura japonesa pero sobretodo, muchas actividades, cursos, exposiciones, conciertos, talleres y desfiles. Todo en 3 días espectaculares para no aburrirse ni un sólo segundo.

Japan Weekend como contenedor de eventos

El Japan Weekend de esta edición tiene como objetivo acercarse a otras formas de evento más habituales en otros países, de hecho pretende ser un evento de eventos.
Bajo este nombre se amparan 3 espacios independientes pero a su vez relacionados con el objetivo de crear el mayor evento en España de ocio electrónico y cultura Japonesa (meca de muchos de los temas tratados en este evento).

Hi trobarem les típiques activitats que veiem a altres jornades o salons del manga, concursos de cosplay, karaoke, videojocs, jocs de rol, etc.

Una de les conferencies interesants que podem trobar és la de Viatjar al Japó on explicaran trucs i què s’ha de fer per a viatjar a un lloc com Japó.

També com a extra es projectarà Evangelion 2.0 que fins ara s’havia estrenat al Japó.

Si tens ganes de passar un dia disfrutar d’algunes activitats que ofereixen doncs ja saps. Per a més informació visita la seva web

Fansub-Fandub-Fanzine

24 noviembre, 2024 Reply

Moltes paraules extranyes envolten el mon dels otakus o aficionats al manga.

Avui parlaré d’aquestes tres paraules, del seu significat i d’alguna cosa més referent a elles.

FANSUB:

Una de les més conegudes actualment per tot Otaku que  sigui actiu a internet. Fansub està format per les paraules angleses «FAN» (Aficionat) i «Subtitle»(subtitol) per tant es tracta de subtitols fets per aficionats.

Per a què serveixen aquests subtitols? Normalment són els que es fan servir incrustats en series d’anime que trobem per a descarregar i estan doblades a l’idioma orginal. En aquest cas parlarem de les series japoneses així que aquestes series venen en japonés.

Aquest subtituladors no son profesionals, fan servir programes d’ordinador, molts d’ells gratuïts, i es pasen hores traduïnt algun altre subtitol fet per un primer que ha transcrit el text orginal.

Bé per què ho fan?doncs per a que es puguin disfrutar les series d’anime per tot el mon just al dia següent de la seva emisó.

I es que aquí tenim un fenomen important gairebé a nivell mundial. Cada cop els aficionats a les series o al manga no podem esperar molt de temps a veure una serie sabent que a un altre lloc del món ja s’ha emés. Estem en un moment on la informació circula per tot el món a gran velocitat, axí doncs la única manera de poder disfrutar d’aquesta afició passa per aquest tramit que el trobem «fora de la llei». I es que descarregar-se una emisió fora del pais d’origen està en un punt d’ilegal  i «alegal».

Tot i així no em de tenir por d’això, ja que si no en fem cap us comercial i és per a disfrutar-ho personalment a casa nostra ho podrem fer.

I el tema de subtitular es ilegal? doncs no té per què ser ilegal. Ja que un mateix pot agafar i crear els subtitols d’una pel·licula propia per tant no trobem res d’extrany descarregar els subtitols d’algú altre per a disfrutar-ho igual.

I a més, a tots els otakus, ens agrada disfrutar del doblatge original japonés, aprens idiomes.

A part de les series d’anime també trobem que es tradueixen manga que corren per tot el món, escanejant l’original i posant damunt el text corresponent.

Pot semblar molt bónic, i a més és interesant, fins i tot  fer-ne un personalment enriqueix bastant, aprens idiomes, i al final sents que has fet alguna cosa que altres podran disfrutar si volen.
El petit problema comença quan trobes que alguns dels subtitols no valen per res, faltes ortogràfiques traduccions que no concorden amb el que diuen, «falsefriends» de l’anglés, fonts de text amb una qualitat pèsima, i així fins a l’infinit.

I es que si estem a l’era de la informació també estem a l’era de les faltes ortogràfiques que ens invaeixen. Jo personalment potser no soc una persona que escrigui perfectament, però amb aquestes coses et trobes babaritats.

Però en fi, a part d’aquesta cosa també n’hi ha que ho fan amb una perfecció asombrosa. Poden crear uns subtitols animats per a poder seguir un Karaoke canviant el color de les lletres o un punt saltant damunt de les sil·labes, colors diferents per a cada personatge parlant, sincronitzacó perfecta amb la veu, i també un llarg etc.

Així doncs podem dir que com a tot arreu, n’hi ha que ho fan per amor a l’art i d’altres que simplement volen ser «els primers», les coses fetes amb pressa mai surten bé, i aquí tenim un bon exemple.

FANDUB:

Aquesta paraula s’assembla molt a l’anterior però la diferencia és que aquí parlem del «dubbing» (doblatge), i si es tracta d’un doblatge fet per aficionats, normalment a casa seva o amb un petit estudi creat sense diners.

Aquesta pràctica no està molt estessa però podem trobar que alguns doblen cançons i d’altres capitols d’anime. Aquí trobem que el problema es que no es tant profesional i costa molt trobar gent que sàpiga doblar bé com per a semblar mig profesional.

No en conec gaires de Fandub i n’he trobat pocs que ho facin molt bé, però si s’exten més segur que trobem grans dobladors.

FANZINE:

Aquest és un dels més extessos també amb els otakus,i es que es tracta d’una revista feta per fans (Magazine). Normalment conté diferents historietes manga, alguns articles, etc etc.

Aquesta potser és una de les pràctiques que necesita un desembolsament de diners més important, ja que es tracta d’una revista de paper.

Normalment els «editors» d’aquesta revista la venen a un preu raonable 1 2 3 euros depenent del que hagi costat fer la revista, i es venen als diferents esdeveniments com els salons del manga, del comic o allí on es pugui trobar compradors potencals coms els otaku.

Aquí sobretot trobem els artistes del dibuix que volen expresar les seves ansies d’art.

Per tant podem dir que amb aquestes 3 coses trobem que la gent té ganes d’expressar les seves ganes d’ensenyar al mon les seves habilitats i normalment artístiques. Per a poder posar subtitols amb art, ganes i més s’han de tenir inquietuts per a que la gent trobi que el seu treball és atractiu. Si parlem de dobladors també es travta de tenir certes dots artístiques o de teatre. I si parlem de dibuix queda clar que has de ser una persona que s’apiga dibuixar sense problemes. I es que dns delsOtakus està tot ple de molta gent amb ganes de crear coses.

Historia del Manga (part 2)

24 noviembre, 2024 Reply

Osamu Tezuka: La revolució.

Osamu Tezuka era un estudiant de medicina que rondava els vint anys, apassionat dels dibuixos de Fleischer i Disney, que va revolucionar el món del manga tant en imatge com en narrativa, amb el seu primer llibre vermell: “La nova illa del Tresor”, que va vendre inesperadament entre 400.000 i 800.000 exemplars, ja que va atorgar a la narrativa un estil cinematogràfic que descomponia els moviments en diverses vinyetes, i combinava aquest dinamisme amb abundants efectes sonors, abandonant l’estil estàtic que havia regit els manga fins llavors. Aquest èxit el va portar a les revistes de Tokio, particularment a la nova Manga Shōnen (1947), primera revista infantil dedicada exclusivament al manga, i on Tezuka va publicar Astroboy, el seu manga més trascendent. En aquestes publicacions va imposar el seu esquema d’epopeia en forma de sèrie de relats i va diversificar la seva producció en múltiples gèneres, dels que destaquen les seves adaptacions literàries i el manga per noies o shōjo manga, inexistent fins llavors. A mitjans dels anys cinquanta, Tezuka es va traslladar a un edifici de Tokio anomenat Tokiwasi, on el visitarien múltiples autors novells. Durant la mateixa època també van destacar altres autors com Machiko Hasegawa, Kon Shimizu o Shigeru Sugiura, amb un grafisme i dibuix gens disneyans, molt diferents a la tendència que estava imposant Tezuka.
Un any després, la Shōnen va desaparèixer, i els llibres vermells van començar a agonitzar. No obstant, entre ells dos i amb Tezuka com a principal figura, havien assentat els pilars del manganime contemporani.

L’apogeu del manga (1959- actualitat):

El triomf d’aquestes revistes va acabar amb el Kamishibai, i molts dels seus autors es van refugiar en el sistema de biblioteuqes. Les revistes eren totes infantils, així que les biblioteques van orientar el seu manga a un públic més adult, anomenant-lo gekiga. Van abandonar l’estil Disney i van adoptar-ne un de més adult, fotogràfic i violent, abordant temes més madurs, molts sovint amb tints sensuals, escatològics, o que tractaven tabús de la societat. Va ser l’inici dels manga sobre samurais, yakuzas, eròtics, porno, etc. La competència entre revistes va obligar a reduir el text, fer més grans les vinyetes i augmentar el número de pàgines per fer les històries més atractives.
Amb la millora de l’economia el poble exigia més manga. Com a resposta, editorial Kodansha, que fins llavors era exclusiva de llibres, va començar a editar revistes de manga el 1959. Va iniciar la pauta de publicació setmanal, multiplicant la producció i imposant l’estajonivisme als seus empleats, tot i que en aquesta ocasió amb sous milionaris. Aviat es van adherir al corrent altres editorials com Shueisha, Shogakukan o Futabasha, amb les seves respectives publicacions. El sistema sacrificava el color, la qualitat, la sofisticació temàtica i la crítica política, però augmentava vertiginosament les ventes fins a xifres astronòmiques, juntament amb els beneficis empresarials, convertint el manga en un mitjà de comunicació eficient i el més important del país. En aquestes dècades destacarien autors de gran importància, com Leiji Matsumoto (autor de Capità Harlock), Gō Nagai (Mazinger Z), i d’altres.

L’expansió internacional (dècada de 1990):

El 1982, Katsuhiro Otomo va publicar a la revista Young Magazine (Kodansha) un manga que faria història: Akira. És una obra enorme, de més de dues mil pàgines, que va ocupar 11 anys de la vida d’Otomo per ser publicada en la seva totalitat. Aquesta sèrie seria tan famosa i tindria tanta repercussió dins Japó, que seria exportada a Estats Units, on la por a publicar una història tan gran en blanc i negre va fer que es comptés amb Steve Oliff, un dels colorejadors de còmics més importants de l’època, per acolorir les dues mil pàgines de manga abans de ser publicat a Estats Units. El 1988, tot i estar el manga inacabat, es va decidir fer la pel•lícula d’animació, pel•lícula que per raons pràctiques s’allunyaria de la història del manga (bàsicament perquè aquest encara no estava acabat). Aquesta pel•lícula d’animació seria tot un boom a occident, on la gent va començar a interessar-se cada cop més i més pel manga i l’anime. Tot i això, aquesta no va ser la primera presa de contacte. Als 60, Osamu Tezuka ja va vendre els drets d’emissió d’AstroBoy a la NBC amb un èxit bastant notable, seguit del Mazinger Z, Great Mazinger, o Grendizer (Goldorak a França), tots ells de Gō Nagai, actual magnat editorial. A totes aquestes sagues, s’ajunta Gundam l’èpica sèrie de robots només superada en temporades i episodis per la sèrie d’animació d’EEUU The Simpsons de Matt Groening.
A finals dels vuitanta i principis dels noranta cal destacar un altre autor molt rellevant en aquest apogeu mediàtic, que és Akira Toriyama, creador de Dragon Ball, i Dr. Slump, totes dues caracteritzades per un humor picant irreverent i absurd, tot i que Dragon Ball va acabar derivant molt més cap als combats i les lluites, transformant-se en un sentai manga. Aquests dos mangas i les seves corresponents adaptacions a anime van ser tan populars que en diversos països van desbancar el còmic americà i l’autòcton durant diversos anys. A Espanya se la considera la historieta estrangera que més exemplars ha venut a l’Estat de tota la història. Al propi Japó, quan coincidia amb episodis decisius de la història, la tirada setmanal de la revista (Shonen Jump) arribava a augmentar a sis milions d’exemplars.
Altres autors d’aquesta època són Masazaku Katsura, Masamune Shirow, Rumiko Takahashi, Eiichiro Oda, CLAMP, Masashi Kishimoto o Masami Kurumada.

Trets diferenciadors:

La majoria de trets diferenciadors de tipus estilístic vénen donats per la interpretació i adaptació que va fer Tezuka de l’estil de dibuix de Disney.

  1. Direcció de lectura inversa a la occidental.
  2. Efecte màscara: Personatges caricaturescs amb un entorn realista, remarcant un objecte o un personatge quan és rellevant per a narrar la història.
  3. Major varietat de transicions entre vinyetes que no pas en el còmic occidental, presència més substancial de la de tipus “aspecte a aspecte”, on el temps no sembla avançar i al llarg de diverses vinyetes es mostren diferents aspectes o punts de vista d’una mateixa situació.
  4. Gran tamany dels ulls dels personatges, més propis de personatges occidentals que japonesos, amb orígen en la influència que va tenir Disney sobre Osamu Tezuka.

No obstant, hi ha moltíssims estils de manga, i alguns s’allunyen molt d’aquesta estètica general, acostant-se a un estil molt més realista.

Gèneres de manga:

Ja que hi ha moltíssims estils de manga, a vegades resulta difícil fer-ne una classificació, ja que hi ha gèneres que tenen diversos subgèneres dins seu, i també gèneres que se solapen entre ells. A més, les històries poden mutar al llarg de l’argument, i resulta molt difícil emmarcar-les en un subgènere concret. No obstant, hi ha alguns termes japonesos sense traducció exacta al català o castellà que permeten classificar cert tipus d’historietes que segueixen uns patrons bàsics. Per tant, resulta molt més fàcil i preferible classificar les sèries pel segment de població al que van dirigides.

Per segment de població:

  • Kodomo manga: Per nens petits.
  • Shōnen manga: Nois adolescents
  • Shōjo manga: Noies adolescents.
  • Seinen manga: Homes joves i adults.
  • Josei manga: dones joves i adultes.

Per temàtica:

  • Mahō Shōjo: Noies amb poders o objectes especials.
  • Yuri: Històries d’amor entre noies.
  • Yaoi: Històries d’amor entre nois.
  • Harem: La història es centra en un grup de noies i la seva interacció amb un noi que sol ser protagonista. Hi pot haver algun altre noi de co-protagonista, però la majoria de personatges són femenins.
  • Sentai o Super Sentai: La acció es reparteix entre un reduït grup de protagonistes amb superpoders.
  • Mecha: Robots gegants, tripulats o no per humans.
  • Hentai: Pornografia.
  • Ecchi: Històries humorístiques amb una vessant eròtica o simplement picant.
  • Jidaimono: Històries ambientades en el japó feudal.

Hi hauria moltíssims estils més, però serien subdivisions i més subdivisions dels gèneres ja nombrats.

Exportació:

Als inicis, els manga es giraven en un procés d’emmirallat anomenat flopping, adaptant-lo a la lectura occidental, però els autors (Akira Toriyama entre ells) no van aprovar que es fes això amb els seus treballs, ja que trencava la composició i l’enquadrament original, i van exigir mantenir el format original. Els fans també van demanar que es mantingués el format original, així, les editorials van començar a publicar el material amb el format i sentit de lectura original, a més de afegir notes de lectura que podien facilitar la comprensió de la història a persones poc familiaritzades amb la cultura japonesa.
Amb el temps, la indústria del manga fora de japó ha crescut molt, s’han creat editorials de distribució de manga en diversos països de fora de Japó (Glénat a França, Planeta deAgostini a Espanya, VIZ Media als EUA). Per ordre d’importació, tenim França, EUA, Espanya i Regne Unit.
El cas de França és especial, ja que allí es publiquen sèries que en altres països a part de Japó no tindrien acceptació, com drames per adults o treballs experimentals o alternatius. Això és degut a que allí hi ha una gran tradició de llegir historietes, establerta fa força temps per la vessant de la historieta franco-belga. No obstant, alguns autors franco-belgues s’han queixat que aquesta relació no sigui també a la inversa, com per exemple Jean Giraud (Moebius), citant paraules textuals d’ell “el manga arriba a Europa, però el còmic europeu no va a Japó”.
Altres casos interessants són els de la companyia TOKYOPOP, americana, que vol acreditar-se la gran venta de manga dels últims anys, tot i que ha rebut fortes crítiques degut a que prima abans la quantitat que la qualitat en la seva política d’empresa, publicant, a vegades, històries mediocres o mal editades. A Alemanya, el manga, després de la publicació de Dragon Ball representa un 80% de les ventes d’historietes del país, amb un públic eminentment femení.

Influència fora de Japó:

L’exemple més clar es troba en l’estil nascut fa pocs anys anomenat amerimanga, conjunt d’artistes de fora de Japó que creen historietes sota la influència del manga i del còmic americà per al públic americà. A més, moltes companyies (Antartic Press, TOKYOPOP, Oni Press, Seven Seas Entertaiment) han llançat mangas produïts per dibuixants japonesos o occidentals afincats fora de Japó.
A França existeix un moviment semblant, anomenat “La Nouvelle Manga”, iniciat per Frédéric Boilet, que intenta combinar la sofisticació madura del manga amb l’estil artístic de les historietes franco-belgues. Mentre que el moviment envolta artistes japonesos, també un grup d’artistes francesos han adoptat la idea de Boilet.
A Espanya, s’està desenvolupant actualment a marxes forçades una indústria anomenada “euromanga” o “iberomanga” molt potent, consistent en una bona quantitat de mangakas espanyols que arriben a ser contractats per editorials estrangeres per treballar en els seus respectius països. Alguns són Desireé Martínez, Studio Kôsen, Sebastián Riera i d’altres.
A més, també s’ha de comptar amb la infinitat d’autors que s’han vist influenciats d’una o altra manera per l’estil del manga o per algun dels seus múltiples aspectes més enllà del dibuix.
No obstant, la col•laboració més gran que ha fet el manga és tornar a aficionar al món de la historieta a la població juvenil de tot el món, que fins ara estava molt més interessada en les sèries d’animació o altres tipus d’entreteniment.

La indústria del manga al Japó actual:

Al japó el manga és un autèntic fenòmen de masses. Al 1989 el 38% de totes la producció editorial era manga. Per tant, podem deduir que a Japó llegeix manga tot i cadascun dels estrats socials i generacionals, des de executius, adolescents, treballadors de fàbriques… Una altra dada significativa és que el 25% de tot el manga que es ven és pornogràfic.
En quant a revistes que publiquen manga, tenen tirades espectaculars d’entre quatre i sis milions d’exemplars per setmana en alguns casos. Algunes són Shonen Jump, Shonen Magazine, Shonen Sunday, Big Comic Original, Shonen Gangan, Ribon, Nakayoshi, Shojo Beat i Lala. Solen tenir entre 200 i 900 pàgines, amb diverses històries d’entre 20 i 40 pàgines que constitueixen cada una d’elles capítols de la seva pròpia història independent. Són revistes amb paper de baixa qualitat i impreses en blanc i negre, a excepció de la portada i algunes pàgines del començament. Si una història té èxit es pot publicar més endavant en format tankoubon, és a dir un tom on només es pot llegir aquella història en concret, amb paper de més qualitat, extres i algunes pàgines colorejades. Per orientar-se, les revistes solen costar entre 2 i 3 euros, i els tankoubon entre 3 i 4 euros.
Amb el sorgiment d’internet han aparegut els e-comics, mangas online que es poden descarregar en línia i poden ser llegits des del mateix ordinador a través d’un software especial, que sol utilitzar formats .cbr o .cbz, que solen amagar paquets comprimits d’imatges .jpg o .png, tot i que també es troben mangas en format .pdf o .lit.

Enquestes Irasshai

24 noviembre, 2024 Reply

Bé doncs amb el nou estil he instal·lat també un sistema d’enquestes o votacions. Seran variades, des d’articles per a posar a la web, com a votacions «xorres».

Les trobareu a la barra lateral a l’apartat d’enquestes clar.

Ara en teniu una preguntant quin tutorial voleu que posem a la pàgina web, recomaneu-nos què podem fer.

Si voleu proposar alguna votació simplement escriviu un comentari o envieu un mail.

Gracies

Historia del manga (part 1)

24 noviembre, 2024 Reply

Introducció

Manga (漫画) significa, dins de Japó, qualsevol tipus d’historieta. Fora d’ell, és exclusiva per referir-se als còmics japonesos. La seva traducció literal seria “dibuixos capritxosos” o “gargots”. És un terme encunyat per l’artista d’ukiyo-e Hokusai Katsushika, combinant dos kanjis, el corresponent a “informal” 漫, pronunciat man i el corresponent a “dibuix”, 画, pronunciat ga. Actualment, és la modalitat d’historietes amb més influencia al món i representa el 40% de l’activitat editorial del japó. Abarca tots els gèneres des d’historiètes curtes fins a adaptacions a personatges de carn i ossos, passant per còmics llargs, edicions de luxe, sèries i pel•lícules d’animació.

Història:

El manga beu directament d’una de les grans tradicions de l’art oriental, com és l’ukiyo-e, i una de les grans tradicions de la vinyeta occidental, com són les tires còmiques satíriques de la premsa escrita.

Ukiyo-e, pintures del món flotant.

L’ukiyo-e (浮世絵): La seva traducció aproximada significaria “pintures del món flotant”. Data d’entre els segles XVII i XX, i sol tractar paisatges i els escenaris típics feudals de Edo (actual Tokio) Osaka i Kioto, els temes més recurrents serien teatres, guerrers o actors o actrius famosos, i escenes de les anomenades “habitacions de plaer”. El nom seria una contraposició irònica al “Món dolorós”, la manera en què s’anomenava en el budisme al pla terrenal de mort i renaixement.
L’ukiyo-e és un tipus d’estampa, és a dir, no és pintura original sino art gràfica d’estampació, on participa una matriu i una premsa. En aquest cas, estaríem parlant de xil•lografies, o tècnica d’estampació utilitzant una matriu de fusta. Era una tècnica que per la seva naturalesa podia ser produïda de forma masiva. La majoria de clients d’aquest art eren persones amb un poder adquisitiu que no els permetia comprar obra original. La seva temàtica per tant, es va orientar a aquest tipus de públic que buscava escenes de la vida a la ciutat, els barris de plaer, els baixos estrats socials, i la naturalesa. Quan es va fer més famós, les autoritats van prohibir la reproducció d’imatges relacionades amb la política, els personatges “infames” i escenes de sexe explícit (un tipus d’ukiyo-e conegut com a shunga), tot i que aquest últim pràcticament va ser perseguit de forma metafòrica, ja que l’Estat era molt flexible en quant al tràfic de pornografia gràfica.
Les arrels de l’ukiyo-e daten del finals del segle XVI, quan es va iniciar el desenvolupament de la classe alta de comerciants i artistes, i es va escampar l’afició a escriure històries o novel•les amb imatges estampades. S’anomenaven ehon (絵本), entre ells destaquen els contes d’Ise o “Ise Monogatari”, de Honami Koetsu. Amb el temps, l’ukiyo-e va passar de ser un complement de les històries a ser una estampa valorada per ella mateixa, sense text, com les postals de kakemono-e, o els cartells del teatre kabuki. Com la majoria de trets culturals japonesos, la inspiració inicial que va portar a la creació d’aquestes estampes prové de treballs artístics i contes xinesos. Un apartat curiós és que fins i tot es van arribar a editar ukiyo-e amb text amb finalitats informatives per als estrangers, formant així unes guies turístiques bastant exòtiques.
En aquesta època, pels volts de 1670, un artista bastant reconegut, Hishikawa Moronobu, va desenvolupar la tècnica d’ukiyo-e policromàtic, anomenat nishiki-e, ja que fins aquell moment la tècnica es servia d’un sol color.
A mitjans del segle XVIII, hi va haver una petita revolució dins el món de l’Ukiyo-e, ja que grans artistes com Hokusai, Utamaro, Hiroshige i Sharaku van estudiar els treballs artístics occidentals (cal recordar que en aquesta època va començar a entrar a poc a poc l’influència occidental a Japó, a través del port de Nagasaki) i van transformar l’ukiyo-e, afegint noves tècniques com la perspectiva en retrocés i algunes més. Sobre mitjans del segle XIX, concretament, al 1842, les reformes de l’era Tenpō, les imatges d’actors, geishes i cortesanes van ser prohibides, però en un futur tornarien a ser admeses dins el repertori artístic japonès. Els canvis culturals provocats per l’arribada dels vaixells negres, els vaixells de guerra i mercants occidentals de meitats del segle XIX (era Kaei, 1848-1854) van ser reflectits també dins els ukiyo-e de l’època.
Amb la restauració Meiji de 1868, Japó es va obrir completament a les importacions occidentals, incloent tècniques fotogràfiques i tècniques i materials d’impressió nous. Es van deixar d’utilitzar tintes orgàniques provinents de plantes i es van començar a utilitzar tintes químiques originàries d’Alemanya. Mentre que el bunmei-kaika (文明開化) o procés d’occidentalització de Japó, feia que l’ukiyo-e anés passant de moda i anés en retrocés dins el país, fora d’ell va servir d’inspiració al Cubisme i altres artistes com els impressionistes Monet, Degas, i postimpressionistes com Van Gogh, també van Van Gogh inspirat per l'art Japonésinspirar al modernisme de Klimt, al fauvisme de Matisse, i molts d’altres.
Al segle XX, durant els períodes Taishō i Shōwa, l’ukiyo-e va experimentar un renaixement, seguint dos vessants, el shin hanga i el sōsaku hanga, ambdós enfocats a distingir-se de l’objectiu tradicional de l’ukiyo-e, que era un punt de vista comercial i massiu.
Irònicament, el shin hanga, o nous impresos, va sorgir com a objecte d’exportació cap als Estats Units, lloc on aquest tipus d’estampació estava tenint una gran acceptació. Inspirats per l’impressionisme, els artistes del shin hanga van incorporar majors efectes de llum, van accentuar l’expressivitat dels personatges tant en les seves cares com en els gests, però van mantenir els temes tradicionals ja esmentats de l’ukiyo-e. El principal editor d’aquest moviment va ser Watanabe Shozaburo, a qui se li atribueix la creació del moviment, tot i que també van destacar Shinsui Ito i Kawase Hasui.
El sōsaku hanga, o també dit Impresos creatius, va prendre d’occident el concepte d’art en tant que producte de la creativitat del propi artista, és a dir, que mentre que tradicionalment en l’ukiyo-e, els processos, que es dividien en disseny, tallat, impressió i publicació, estaven separats i eren duts a terme per diferents persones, cada una especialitzada en aquell camp en concret, aquest nou moviment buscava la implicació de l’artista en cada un d’aquests processos. El moviment va quedar establert amb la creació de la Societat Creativa Japonesa de la Impressió el 1918, però no va tenir un èxit comercial gaire important, ja que els col•leccionistes occidentals, els principals clients d’aquell tipus d’art, buscaven i preferien les vessants japoneses més tradicionals del shin ganga. L’ukiyo-e es segueix produint avui dia i té un abast de divulgació i comercialització mundial.
Els diaris i les tires còmiques satíriques

Una breu introducció als diaris:

La primera evidència històrica de l’existència dels diaris es remunta al segle I abans de la nostra era, en les “Acta Diurna” que Juli Cèsar feia col•locar al fòrum romà. Durant la baixa Edat Mitjana, es van popularitzar unes fulles manuscrites amb notes comercials i econòmiques en les principals ciutats burgeses, que en el cas de Venècia, van evolucionar, i al segle XVI es venien aquestes fulles, perfeccionades i ja impreses (Johannes Guttenberg va creJapan Punchar la impremta pels volts de 1440), al preu d’una gaseta, la moneda corrent en la Venècia renaixentista. D’aquesta moneda prové precisament la costum d’anomenar “Gaseta” a moltes de les publicacions rotatives diàries de l’actualitat. Durant els segles XVIII i XIX els líders polítics van veure el poder que podia tenir la premsa en la societat, i van començar a proliferar diaris de cada una de les faccions i partits polítics en els seus respectius països. Al segle XIX hi va haver empresaris, com Joseph Pulitzer o William Randolph Hearst que van descobrir el potencial comercial dels diaris, i van llançar rotatius destinats a la venta massiva, establint les bases del periodisme actual, com són l’entrevista dialogada, el suplement dominical a color o les tires còmiques o de sàtira política, evolució dels gravats que ja circulaven feia algun segle de forma anònima, i que provenien dels dibuixos també anònims que es feien ja anteriorment per criticar els líders polítics, les seves decisions o la situació del país.
Al japó, el detonant de la premsa satírica va venir de la mà de Charles Wirgman i George Bigot, molt crítics amb la societat japonesa del seu temps, que basant-se en la revista britànica satírica “Punch” de 1841, va crear “The Japan Punch”, al 1862 i que duraria fins el 1867.

Els inicis del manga:

Aquests dos precedents, van generar, a finals del segle XIX el sorgiment d’una sèrie d’autors d’historietes que seguien els esquemes de les vinyetes occidentals, de forma lenta però segura. Alguns d’aquests artistes serien Kiyochika Kayashi, Takeo Nagamatsu, Ippei Okomoto, i d’altres, entre ells, Takuten Kitazawa, autor de Tagosaku to Mokube na Tokyo Kenbutsu 『田吾作と杢兵衛の東京見物』, considerat el primer manga de l’era moderna. Van ser els pioners que van extendre la seva obra a través de revistes com Tokyo Puck (1905) semblants a la Codorniz o La Tomasa d’Espanya, o la ja citada Punch Britànica. No obstant, i tot i que des de 1894, gràcies a les tires nordamericanes “The Yellow Kid” ja existia l’ús de les bafarades de text, aquesta tècnica encara no estava generalitzada, i el text estava sota de la vinyeta, o en tot cas, flotant enmig d’ella. Simultàniament, a partir de 1915 van començar els primers ensajos d’animació de dibuixos a Japó, que acabarien desembocant posteriorment en la creació de l’anime.

Els primers kodomo manga o manga infantil (1923).

Els anys vint van veure la proliferació de mangas dirigits al públic infantil com Les aventures de Shochan (1923) o els Tres Mosqueters amb botes al cap (1930)
Als anys trenta, s’acabaria d’instaurar del tot l’ús de bafarades de text, amb sèries com Speed Taro, Ogon Bat (un dels primers superherois) o les tires bèl•liques com Norakuro (1931-1941) feta per Suihou Tagawa, ja que el manga va rebre la influència bel•licista del govern durant la Segona Guerra Mundial, que el volia fer servir amb finalitats propagandístiques. Amb l’ocupació americana el 1945, al final de la guerra, aquest gènere de manga va ser prohibit.

Naixement del manga modern (1945):

La rendició incondicional de Japó després dels bombardejos atòmics a Hiroshima i Nagasaki la societat tenia la necessitat d’evadir tot el dolor que havia causat la guerra. L’entreteniment va sorgir com a indústria per respondre a aquesta necessitat, ajudant a superar una crua postguerra. No obstant, els recursos econòmics eren molt limitats, i la indústria de manga de revista que existia fins llavors va veure com li sortia competència. Una de les figures que van néixer en aquests moments va ser el Kamishibai, una mena de rondallaire que recorria els pobles oferint un espectacle a canvi de que se li compressin caramels. Aquesta figura no competia amb les revistes de manga que existien llavors, però sí ho van fer dos sistemes que van sorgir a la mateixa època: les biblioteques de pagament i els llibres vermells.
Les biblioteques de pagament produïen els seus propis manga en forma de revistes o entregues d’unes 150 pàgines, en formats barats, i van arribar a constituir una xarxa amb més de 30.000 centres de préstec.
Els llibres vermells, anomenats així pel color de les cobertes, constaven de dues-centes pàgines de paper de baixa qualitat, en blanc i negre, molt econòmics. Això repercutia en uns sous de misèria pels artistes que col•laboraven en aquestes publicacions, tot i que a canvi obtenien una gran llibertat creativa.

Continuarà…

First « 3334353637 » Last